poesia

La poesia demana humilitat

La poesia demana humilitat per acceptar això: sóc tan ase que en una primera lectura, no he entès res. I demana una altra cosa: insistència, constància en el picar i picar, en el llegir i llegir, en el dir i dir, en l’anar furgant incansablement fins que el poema ens dóni allò que demana: l’esforç per entendre’l, el pensament que ens permet sortir de la ment controladora i actuar i pensar des de la llibertat.

Jaume Bosquet.La poesia de Gabriel Ferrater a l’aula.

Feu clic per accedir a arx7veusbaixes0_bosquet.pdf


Unicornio poesia

La poesía es esa ventana
mal cerrada
por la que dejamos siempre
que se escape volando
el unicornio
(Carlos Salem)

Realitat

Siempre he creído que la realidad era algo en lo que te convertías al llegar a adulto.


«Conspiración

Sexto Piso
«Conspiración» tan simple però alhora tan colpidora:
La bahía claramente azul.
La victoria totalmente segura.
Las piedras piedra.
Tú ausente.

Enyorar un Nadal

Em quedo avui aquí, en el que enyoraré demà, i somric a la càmera i aprenc una nadala nova per repetir-la com un mantra fins l’any que ve (fins al Nadal que enyorarà aquest Nadal que enyora un altre Nadal que enyora…).

I d’aquí a un temps (potser un any, potser una dècada) tindré nostàlgia d’aquest Nadal que té nostàlgia d’un altre Nadal que té nostàlgia d’un altre Nadal. On deu començar la nostàlgia primera? Potser en una habitació a les fosques, sense la mare, o en una escola inhòspita, lluny dels germans.

L’enyor d’avui és ensumar una bossa d’aigua calenta i transportar-se a una casa freda, sota els pes de les mantes que no abrigaven, i respirar i que l’alè sigui un fum blanc de gebre i glaç, i que cremin penellons a les orelles. La bossa d’aigua calenta de l’àvia, les rondalles del pare i el timbre de la porta, Llegó el viejito pascuero!, i corredisses d’infants i una capsa enorme de clicks de playmobil tota per a mi.

Enyorar un Nadal que enyora un altre Nadal que n’enyora un altre i així fins a l’enyor primer, esclau de la memòria. D’aquí a un temps tindré nostàlgia d’avui, d’aquest 25 de desembre de fred i abraçades, el pollastre al forn, els riures amb els germans fins a les llàgrimes, els ulls de la mare, el teu missatge (l’enyor de tu, enyor dins de l’enyor, com unes nines russes). Em quedo avui aquí, en el que enyoraré demà, i somric a la càmera i aprenc una nadala nova per repetir-la com un mantra fins l’any que ve (fins al Nadal que enyorarà aquest Nadal que enyora un altre Nadal que enyora…).

FONT * Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

https://lavidatevidapropia.blogspot.com/2012/12/enyorar-un-nadal.html

 


Calladament, Miquel Martí i Pol

CALLADAMENT

Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

Miquel Martí i Pol


Charles Bukowski

Recordant Bukowski
“Figura emblemàtica i irreverent de la literatura del segle XX, borratxo abnegat, treballador atzarós a temps parcial, narrador obscè i incisiu, cronista underground, polemista… La vida i l’obra de Bukowski es fusionen en un batibull delirant de sordidesa, realisme descarnat i ironia, amb moltes llaunes de cervesa, pensions truculentes, detritus i canonades, ereccions, ejaculacions i exhibicions. Una joia. ”
FONT: https://www.nuvol.com/llibres/recordant-bukowski-38768

Oh Sí

Hay cosas peores que
estar solo
pero a menudo toma décadas
darse cuenta de ello
y más a menudo
cuando esto ocurre
es demasiado tarde
y no hay nada peor
que
un demasiado tarde

 

Confesión

No es mi muerte lo que
me preocupa, es mi esposa
sola con esta
pila de nada.

 

El corazón que ríe

tu vida es tu vida
no dejes que sea golpeada contra la húmeda sumisión
mantente alerta
hay salidas

hay una luz en algún lugar
puede que no sea mucha luz pero
vence a la oscuridad

mantente alerta
los dioses te ofrecerán oportunidades
conócelas
tómalas

no puedes vencer a la muerte pero
puedes vencer a la muerte en la vida, a veces
y mientras más a menudo aprendas a hacerlo
más luz habrá

tu vida es tu vida
conócela mientras la tengas

tú eres maravilloso
los dioses esperan para deleitarse
en tí.

 

Lanzar los dados

Si vas a intentarlo, ve hasta el final.
De otra forma ni siquiera comiences.

…..

i vas a intentarlo, ve hasta el final.
No hay otro sentimiento como ese.
Estarás a solas con los dioses
y las noches se encenderán con fuego.

Hazlo, hazlo, hazlo.
Hazlo.
Hasta el final,
hasta el final.

Llevarás la vida directo a la perfecta carcajada.
Es la única buena lucha que hay.

 

Acto creativo

Por el huevo roto en el suelo
Por el 5 de julio
Por el pez en la pecera
Por el viejo de la habitación nº 9
Por el gato sobre el muro

Por ti mismo

No por la fama
Ni por el dinero

Tienes que seguir luchando

Cuanto te haces viejo
Disminuye el atractivo

Es más fácil cuando se es joven

Cualquiera puede alcanzar
Las alturas alguna que otra vez

La clave consiste en
Resistir

Cualquier cosa que sirva
Para que

Esta vida siga bailando
Frente a
Doña Muerte.

 

Nada de líderes

(buscar)

CONSEJO AMISTOSO A UN MONTÓN DE JÓVENES de CHARES BUKOWSKI

Id al Tibet
monta en camello.
lee la Biblia
tiñe tus zapatos de azul.
déjate la barba.
da la vuelta al mundo en una canoa de papel
suscribete al Saturday Evening Post
Mastica sólo por el lado izquierdo de la boca
cásate con una mujer que tenga una sola pierna y aféitate con navaja
y graba tu nombre en el brazo de ella

lávate los dientes con gasolina
duerme todo el día y trepa a los árboles por la noche.
se un monje y bebe perdigones y cerveza.
mantén la cabeza bajo el agua y toca el violín
baila la danza del vientre delante de velas rosas
mata a tu perro
preséntate al Alcalde
vive en un barril
pártete la cabeza con un hacha
planta tulipanes bajo la lluvia.

Pero no escribas poesía.

“NADIE SINO TÚ” de Charles Bukowski

Nadie puede salvarte sino
tú mismo.
te verás una y otra vez
en situaciones
casi imposibles.
intentarán una y otra vez
por medio de subterfugios, engaños o
por la fuerza
que renuncies, te des por vencido y/o mueras lentamente
por dentro.

nadie puede salvarte sino
tú mismo
y será muy fácil desfallecer,
pero muy fácil,
pero no desfallezcas, no, no.
limítate a mirarlos.
escucharlos.
¿quieres ser así?
¿un ser sin cara, sin mente,
sin corazón?
¿quieres experimentar
la muerte antes de la muerte?

nadie puede salvarte sino
tú mismo
y mereces salvarte.
no es una guerra fácil de ganar
pero si algo merece la pena ganar,
es esto.

piénsalo.
piensa en salvarte a ti mismo.
tu parte espiritual.
la parte de tus entrañas.
tu parte mágica y ebria.
sálvala.
no te unas a los muertos de espíritu.

mantente
con buen talante y garbo
y al cabo,
si fuera necesario,
apuesta tu vida en plena refriega,
al carajo las probabilidades, al carajo
el precio.

nadie puede salvarte sino
tú mismo.
¡Hazlo! ¡sálvate!
entonces sabrás exactamente de
qué hablo.

Charles Bukowski.

SE BUENO de CHARLES BUKOWSKI

Siempre se nos pide
entender el punto de vista de otra persona
sin importar
cuán anticuado
tonto
o
detestable sea.

se nos pide
ver
su más completo error
su vida desperdiciada
con
benevolencia,
especialmente
si son
ancianos.

pero la edad es la suma
de nuestro quehacer.

ellos han envejecido
equivocadamente
porque han vivido
fuera de foco,
se han rehusado a
ver.

¿que no es su culpa?

¿de quién entonces?
¿mía?

se me pide ocultar
mi punto de vista
de ellos
por miedo a su
miedo.

la edad no es un crimen

pero la vergüenza
de una vida
desperdiciada
deliberadamente
entre tantas
vidas
desperdiciadas
deliberadamente

lo es.

Charles Bukowski.

ZAPATOS de CHARLES BUKOWSKI

Cuando eres joven
un par
de zapatos
femeninos
de tacón alto
inmóviles
solitarios
en el ropero
pueden encender
tus huesos;
cuando estás viejo
son sólo
un par de zapatos
sin
nadie
en ellos
y
también.

2. “Pájaro Azul”

Hay un pájaro azul en mi corazón que
quiere salir
pero soy duro con él,
le digo quédate ahí dentro,
no voy a permitir que nadie
te vea.

Hay un pájaro azul en mi corazón que
quiere salir
pero yo le echo whisky encima y me trago
el humo de los cigarrillos,
y las putas y los camareros
y los dependientes de ultramarinos
nunca se dan cuenta
de que esté ahí dentro.

Hay un pájaro azul en mi corazón que
quiere salir
pero soy duro con él,
le digo quédate ahí abajo,
¿es que quieres hacerme un lío?
¿es que quieres mis obras?
¿es que quieres que se hundan las ventas
de mis libros en Europa?

Hay un pájaro azul en mi corazón
que quiere salir
pero soy demasiado listo,
sólo le dejo salir a veces por la noche
cuando todo el mundo duerme.
Le digo ya sé que estás ahí,
no te pongas triste.

Luego lo vuelvo a meter,
y él canta un poquito
ahí dentro, no le he dejado
morir del todo
y dormimos juntos
así
con nuestro
pacto secreto
y es tan tierno como
para hacer llorar
a un hombre,
pero yo no lloro,
¿lloras tú?

 


Imatge

Bailó la pena


Podries, Joana Raspall

 


Si Puc, Gabrel Ferrater

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?

Gabriel Ferrater


NO, Mireia Calafell

Mireia Calafell

No corris, que cauràs. Després vindràs plorant a dir-me que et fa mal. No juguis amb la sopa o et quedes sense postres. Acaba’t el dinar. No molestis els altres, vine i seu com els grans. No facis marranades. Si et dic que no és que no. No cridis tant, si us plau, la gent ens està mirant. No t’asseguis al parc. Ho veus? Ja t’has ben embrutat. No toquis la finestra. Ai, si em caus avall. No facis tant de soroll, molestes a tothom. No t’apropis al foc, no entris a la cuina, i encara un altre no. No saltis més al llit. Al llit s’hi va a dormir

No tornis tard i ves amb compte, ja saps què et pot passar. No et passis amb l’alcohol. No tastis res que no digui d’on ve. No em facis dir que no, des de fa temps tens clar que això aquí no. No deixis de fer els deures, demà potser hi ha examen i no vull que em suspenguis. No encenguis la consola altra vegada. No et gastis la mesada abans que acabi el mes. No diguis paraulotes. No parlis amb ningú mentre hi ha classe. Apaga el mòbil ja.

No mengis xocolata. No escurcis la faldilla. No et pintis així els llavis. No estimis a qui vulguis. No siguis indecent. No vulguis altra cosa que ser mare. Digues: mira que en són, de bufons els nens. No deixis que la pols taqui el teu nom de dona. Neteja ben a fons. No et queixis a la feina, accepta el sou i prou. No vulguis saber massa de res que no convingui. No ploris, que ets un home. No siguis massa crític. No siguis innocent.

No sigueu innocents. No us mostreu vulnerables, tapeu-vos les ferides amb els llençols de casa. No pregunteu per què, creieu-vos les respostes i feu que sí amb el cap sense cansar-vos. No imagineu el canvi, que el blau del mar és blau i la nit fosca. No alceu la veu. Silenci. No defenseu els altres amb versos de poetes si no voleu respostes que siguin plom al cel. No mireu lluny. No us ajunteu, no feu reunions, no us trobeu al carrer per celebrar revetlles. No ompliu les places. No digueu jo per tu faré més llarg l’estiu. No us toqueu l’entrecuix en una cantonada, no us aboqueu la nit damunt del matalàs. No aneu més enllà del que us pertoca. Prohibit sortir del centre. No baixeu mai del metro ni il·lumineu els túnels, és gran l’ombra de rates i escarabats. No us abraceu amb ganes ni provoqueu esquerdes saltant a la vegada. No digueu mai futur, aquest futur és nostre. No truqueu al veí per preguntar tens sal, un grapadet de nous, tot el valor del món?

No feu memòria, sota cap circumstància, no feu memòria. No demaneu als avis per què posar-se en peu, per què donar la volta, quedar-nos del revés. No desperteu els morts. No interrompeu la missa. No sortiu al replà, tanqueu-vos fort i amb clau. No escriviu adjectius que expliquin la bellesa d’un carrer sense asfalt. No pronuncieu verbs que facin créixer els arbres, que aquí tenim destrals, destrals i molta ràbia. No feu volar els estels. No invoqueu la pluja, la pluja torrencial que haurà de portar allaus, allaus de terra i gent, gent que camina amb flors, flors de colors encesos, encesos com els ulls de qui ha perdut la por. No defenseu la hipèrbole, molt menys la dignitat. No decidiu en nom vostre. Abandoneu la vehemència, que tot somni és fugaç. No recolliu l’aigua en galledes ni la porteu al riu perquè es desbordi, i de cop tot comenci a ser ja no només possible sinó del tot probable. No us inventeu els marges ni recorreu al fang. No ens desfeu el paisatge, els decorats. No crideu sí, volem el que volíem i així mateix volem, ben alt.

No molesteu. No voleu alt. Sigueu-nos dòcils, ben obedients. No resistiu, no us estireu a terra, abandonats als altres, sense fer força, sense usar-la, sense el més mínim moviment, com morts a qui ja no, ja no se’ls pot fer mal. No sigueu multitud, digueu els vostres noms, qui sou i d’on veniu, digueu ben alt la sang que us bat a dins. L’anonimat aquest que defenseu a crits rambles avall, barris avall, ciutat avall vessant els murs és excessiu, és perillós: serà la sal que cou sota la llengua; la llengua que, tenaç, farà silenci, i del silenci, un clam de veus vinclades que ampliarà horitzons. I als horitzons, sempre plurals, les vostres traces.

No obriu per res del món un sí, un sí que ens posi en dubte, un sí que alteri lleis, identitats, el nom de cada cosa. Negueu que ja heu après, que on hi ha poder hi ha resistència. No us desperteu encara. No feu com si sabéssiu que no s’acaten normes sense intuir la norma, sense percebre el gest que pot desafiar-les. Torneu-vos-en a casa.

No. No ho vulgueu tot, que el tot està venint. I té tanta pressa com vosaltres.

Mireia Calafell

 

https://mireiacalafell.com/poemes/


La vida es sueño Calderón de la Barca

Sueña el rey que es rey, y vive
con este engaño mandando,
disponiendo y gobernando;
y este aplauso, que recibe
prestado, en el viento escribe,
y en cenizas le convierte
la muerte, ¡desdicha fuerte!
¿Que hay quien intente reinar,
viendo que ha de despertar
en el sueño de la muerte?
Sueña el rico en su riqueza,
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que a medrar empieza,
sueña el que afana y pretende,
sueña el que agravia y ofende,
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende.

Yo sueño que estoy aquí
destas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Angel Lafuente como comunicar con eficacia


Troche i.lustrador

http://culturainquieta.com/es/inspiring/item/8859-las-poeticas-e-inspiradoras-ilustraciones-de-troche.html

Troche_ilustrador_Cultura_Inquieta20

Troche_ilustrador_Cultura_Inquieta2 Troche_ilustrador_Cultura_Inquieta7  Troche_ilustrador_Cultura_Inquieta28 Troche_ilustrador_Cultura_Inquieta44 Troche_ilustrador_Cultura_Inquieta45


Los zapatos

LOS ZAPATOS
Me gustan negros,
sólidos,
serios,
que te sostengan
bien,
que pises
y la tierra se entere
de que no es broma,
de que tú estás aquí
y ella ahí,
abajo,
y que las cosas
–por lo que a ti
respecta–
no van a cambiar.

Karmelo C. Iribarren


hoy me permito

pares i fills amb discapacitat

Hoy me permito…

 

Hoy me permito…

 Hoy me permito tirar la toalla

Hoy me permito llorar sin descanso

Hoy me permito pensar que nada saldrá bien

Hoy me permito sentirme culpable

Hoy me permito sentir rabia y enfado

Hoy me permito pensar en

porque…

Mañana me levantaré y seguiré luchando

Mañana sonreiré nada más verte

Mañana todo saldrá bien

Mañana no habrán culpables

Mañana buscaré la alegría y la tranquilidad

Mañana pensaré en TI


Imatge

entenderse

10302096_10152597354389036_267407917362853576_n


tildes

tildes

tildes amen


Don Gil

Sois, don Gil, no es lisonja,
mentecato como un burro;
sois estólido y mastuerzo,
sois camueso y mameluco,
sois más tonto que Pichote,
sois sandio, porro y tontucio,
sois Babieca y papanatas,
sois beocio y zamacuco,
sois tonto de capirote,
zampatortas, tuturuto,
sansirolé, mamacallos,
cipote, tolondro y zurdo;
sois el que asó la manteca;
sois, don Gil, gilí y obtuso,
y sois, en fin, lo que sois,
porque sois tonto del culo.

(JORGE LLOPIS, Las mil peores poesías de la lengua castellana, editorial Planeta, Barcelona, 1973)


poema de catalunya (JV Foix)


avantguarda

Experimentar i innovar en l’art és un nou concepte revolucionari que guia una sèrie de corrents des de l’inici del segle XX fins als anys trenta en el món de la cultura. Ens trobem en el període d’entreguerres (final de la Primera Guerra Mundial, 1918, i inici de la Segona Guerra Mundial, 1939) en el qual els artistes (poetes, pintors, escultors…) es plantegen l’art com un acte de subversió: trencament amb la tradició burgesa i desig d’innovar i ser modern. Auguste i Louis Lumière, el cinematògraf (1895) Guerra de trinxeres (1915-1916)  De fet, són l’expressió d’una societat industrial basada en el progrés. D’una banda, incorporen a la creació artística elements del món modern, com són l’electricitat, la màquina, la velocitat… I, de l’altra, s’endinsen en camps completament inexplorats, com són el somni, la follia, l’atzar, l’absurd… Automòbil Fiat (1927) Messerschmidt 109-E  Elaboren una teoria de l’art contrària a les doctrines del passat i inicien la recerca de noves formes expressives, amb el convenciment que des de l’art es pot canviar la societat.

Amb les avantguardes s’inicia una aventura apassionant amb diferents expressions artístiques. Els seus orígens poden trobar-se en el romanticisme, pel valor que aquest moviment donava a la inspiració, el sentimentalisme, la llibertat de llenguatge i el trencament de fronteres entre el que és real i el que és imaginari. Més endavant, Charles Baudelaire preparà també el terreny per al naixement de les avantguardes.

Cubisme Senyoretes d'Avinyó. Picasso (1907) DadaismeDada. París (març 1920)

El fantasma de Vermeer of Delft. Dalí (1934) Irredentismo. Marinetti (1914)
Surrealisme                        Futurisme

fonthttp://www.edu365.cat/eso/muds/catala/literatura/poesia/experimentar/pantalla7.htm


Joan Brossa



(Viquipèdia)
Joan Brossa i Cuervo (Barcelona 19 de gener de 1919 – íd. 30 de desembre de 1998) fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català sense distinció de gèneres (literari, visual, escènic, instal·lacions, poemes objecte, poemes corporis…). És el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX

Reportatge TV3
http://www.tv3.cat/videos/207781352/Joan-Brossa-laventura-del-poeta#
Fregoli
http://www.youtube.com/results?search_query=fregoli&aq=f

Inici


http://www.joanbrossa.org/obra/brossa_obra_poesia_visual_llistat.htm
Fregoli

http://maquinariadelanube.wordpress.com/2010/04/28/f-de-fregoli/


Canción del pirata

Con diez cañones por banda,
viento en popa, a toda vela,
no corta el mar, sino vuela
un velero bergantín.
Bajel pirata que llaman, 5
por su bravura, el Temido,
en todo mar conocido
del uno al otro confín.

La luna en el mar rïela,
en la lona gime el viento, 10
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;
y ve el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa, 15
y allá a su frente Stambul:

…….
Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.